BLOG DE FÈLIX

dimarts, d’octubre 10, 2006

DOS APUNTS



(1) Javier Ortiz, en una columna d’opinió del diari El Mundo, apunta un fet d’actualitat que mereix una atenta reflexió: “En un acto de involuntario surrealismo, Eduardo Zaplana expresó hace algunos días su temor de que el PP, a la vista de cómo están las cosas, no tenga más remedio que volver a aquella consigna de los tiempos de la Transición que reivindicaba Libertad, amnistía y estatuto de autonomía. Me dejó de piedra: el PP, heredero de la Alianza Popular de finales de los 70, malamente podría volver a la consigna central de un movimiento social al que se opusieron a sangre y fuego –literalmente– sus antecesores más reputados, con Fraga y Martín Villa al frente.” D’entrada, Ortiz ja destaca la naturalesa del fet que remarca al qualificar-lo d’involuntari i de surrealista. Però resulta interessant adonar-se de què no es tracta d’una valoració personal que podria estar subjecta a la trivialitat del moment o de la persona, sinó que la dada és plenament objectiva i demostrable: des de fa uns quants anys, tal volta des de la caiguda del mur de Berlin, no només s’ha produït una estandardització dels valors, sinó la dreta política fa servir consignes que tradicionalment foren ideades per a fins distints i oposats als seus. Ortiz parla d’una evident apropiació indeguda en el cas del PP espanyol, que no només s’ha erigit com el defensor radical de la Constitució Espanyola, sinó com tot un especialista en democràcia, quan la seva pròpia història parla precisament del contrari. Lògicament, això no vol dir que es negui la possibilitat dels simpatitzants conservadors de ser uns demòcrates autèntics, tot i que aleshores s’hauria de parlar d’una diferent concepció d’aquesta forma de govern, per exemple més orientada cap a la llibertat econòmica i no tan preocupada per les lleis socials.
Però l’estat espanyol és especial, cosa que fa que més que d’apropiació indeguda s’hagi de parlar de flagrant manipulació. El cas paradigmàtic el forma el tractament de la cultura no castellana. Qualsevol intent de normalització política i cultural és tractada per alguns demòcrates espanyols com imposició totalitària, xenofòbia o coerció a la llibertat d’expressió, i a voltes resulta dificultós contestar a alguns dels seus arguments perquè, en aparença, es troben revestits de la raó. A més, açò corrobora la falta de continguts de molts debats o tertúlies polítiques, en les quals, a més, s’ha eliminat qualsevol possibilitat de sorpresa i d’una argumentació brillant i original del tema que sigui. Sense oblidar que aquestes mancances tapades per les grans camises sí que deixen veure la llum a subtils advertències i diatribes que poc a poc van agafant cos, posem per cas les queixes contra la citada reivindicació lingüística –per exemple, en certs mitjans, quan s’entrevista un personatge famós i estranger i aquest diu quelcom com que no serveix de res l’exaltació de les identitats, es destaquen aquestes paraules sense tenir en compte el seu context; sense cap mala intenció?
Algun dia, quan ja hagin passat molts anys i el català tal volta només sigui una peça de museu, que és el que vol el PP valencià, caldrà fer un estudi sociològic del que suposà aquest procés de la celebració de l’eufemisme en ple segle XXI. Per altra banda, Javier Ortiz, amb la seva columna periòdica a El Mundo, la qual resulta com un oasi rodejat per les furibundes lletres de la més extrema dreta espanyola (Jimenez Losantos, Martín Prieto...), és un especialista en aportar temes que podrien ser l’inici de pertinents estudis sociològics. Sense anar més lluny, el del dia 5/X/06 fa referència al ciment d’or, que, relacionat amb el canvi de pessetes a euros, ha permès que uns quants empresaris s’hagin convertit en multimilionaris. A costa de qui? Doncs dels treballadors que no tenen temps ni possibilitat de guanyar diners perquè tot se’n va en les hipoteques.

(2) La definició d’art del cineasta Fritz Lang era: “El arte debe ser crítico, es su fuerza y su razón. Esa crítica debe ser una crítica social, pero no sólo eso. Hay en este mundo muchas cosas que deben criticarse. No se debe proponer una solución, pero hay que luchar siempre para señalar el mal.”[1] Fidel a les seves pròpies paraules, les pel.lícules de Lang es presenten com profundament crítiques i disconformes amb la societat que retracten. M, el vampir de Dusseldorf (M, 1933), on es mostra un retrat perfecte de la societat alemanya de la república de Weimar; Fúria (Fury, 1936), que destaca la irracionalitat de les masses quan aquestes són vençudes per la por o la paranoia; o Mentre la ciutat dorm (While city sleeps, 1956), cínic retrat de la competitivitat periodística, són només tres exemples al respecte. Però tan important com això és la frase en què diu que no hi ha que proposar una solució, sinó tan sols assenyalar el mal. És per això que Lang no serà mai considerat com un autor social ni de pamflets ideològics, però, no obstant això, els seus films no només són els que millor mostren alguns dels fets més lamentables del segle XX, sinó que, a més, són els que permeten parlar-hi de tot plegat. De nou, el coneixement en l’obra d’art és presenta més sòlid quan troba les seves bases en, per exemple, l’autonomia formal o la violació de la dignitat humana. És en aquesta esfera quan el discurs és autènticament coherent, a banda que la direcció pròpia d'una època determinada hi aflora d'una manera natural i immanent.
Un tema que ja es va plantejar en la passada ressenya sobre Mar de fons, la nova sèrie de Televisió de Catalunya, el discurs antifeixista i moral de la qual es basa justament en la seva intel.ligent disposició de la ficció i en el retrat d’uns personatges que no només mostren una complexitat psicològica tortuosa, sinó que no responen a cap prototip ni aparença establerta, tema que és desenvolupat. A més, a banda de tenir en compte la força per la normalització de la cultura catalana –l’ingeniòs recurs de Llull que encara no ha sigut desvetllat–, cal destacar les interessants interpretacions estètiques que s’hi deriven de la pròpia representació. La disposició formal dels personatges a través del temps i sobre la taula de jocs, la sincronicitat de les accions aconseguida a través de les tècniques del muntatge i la presentació de l’atzar i el destí com dues cares de la mateixa moneda permeten plantejar temes i discussions pròpies dels terrenys de la ciència i la filosofia. I els propis personatges ja se n’adonen, per exemple, quan comenten i nosaltres veiem el significatiu somni que han tingut i que pot interpretar-se en termes de senyals, segurament del destí. De nou, Rodolf Sirera segueix practicant un teatre –al igual com Fritz Lang, autor molt preocupat per l’atzar i la possibilitat del destí– que aspira a un humanisme integral, és a dir, pròxim a l’ésser humà universal que es desvetlla per atorgar a tots els camps la raó del coneixement, concepció que s’ha perdut amb la divisió de matèries i l’alta especialització que fa que u sigui expert en prémer el botó de color roig però un inútil a l’hora de tractar amb el de color blau.
Com ja s’apuntava més amunt, la realitat no deixa de proposar interessants temes sociològics, i aquesta, de nou, mereix màxima atenció.


[1] En Eibel, A. El cine de Fritz Lang, Era, Mèxico, 1963, p. 151

dijous, de setembre 28, 2006

SOBRE RODOLF SIRERA I LA SEVA TASCA TELEVISIVA (II)

(Aquest escrit és una revisió del que es va publicar ahir. Degut a circumstàncies que no val la pena esmentar, aquell no va poder ser revisat. Ara s'ha corregit algun error i s'han afegit també nous pensaments; d'aquesta manera, a més, es destaca el caràcter work in progress a què s'està sotmés, simplement perquè les idees van i venen al seu lliure arbitri. Per altra banda, una ferramenta com el blog permet practicar i corregir justament això.)
SOBRE RODOLD SIRERA I LA SEVA TASCA TELEVISIVA
Aquesta setmana s’han vist dos capítols més de la nova sèrie de temporada de TV3, titulada Mar de fons i emesa cada dilluns i dimarts després del Telenotícies vespre. En concret, es tractava del capítol tercer i quart, els quals han suposat la fi de la presentació de la trama i dels caràcters dramàtics que es desenvoluparan al llarg de l’any. Sens dubte, de nou s’ha posat de manifest l’innegable talent narratiu del responsable de l’argument i de la coordinació del guió de la sèrie: Rodolf Sirera (València, 1948).
Rodolf Sirera és reconegut com un dels majors talents teatrals de les lletres catalanes. Però Sirera també ha de ser recordat per la seva tasca en televisió, de la qual destaca la sèrie Temps de Silenci, que va emetre la mateixa Televisió de Catalunya fa unes quantes temporades i que ja avançava molts dels encerts de la present Mar de fons.[1] Entre els quals cal destacar-ne dos. És evident que la sèrie vol construir una voluntat de país, no per casualitat, és una narració que abraça la història de Catalunya des dels anys immediats a la Guerra Civil fins a l’actualitat. Per això, per exemple, s’introdueixen imatges documentals que acompanyen la història fictícia de la família Dalmau i els veïns de la plaça del Blat de Barcelona. No obstant això, i aquest és el primer i fonamental encert de Temps de silenci, la ficció i la Història van unides però des de baix, des de la immanència dels homes i dones protagonistes, dels quals cal destacar, clar està, el Ramon i la Isabel, que viuen una història d’amor dificultada per les pròpies circumstàncies socials que servirà a través del seu desenvolupament per conèixer aqueixa Història (en majúscules). Per tant, fonamental és aquesta perspectiva individual i corrent, la qual es troba fonamentada formalment pel fet que tot el conjunt és una narració en primera persona de la Isabel primer, i de la seva filla, una volta mor la primera, després. Aquesta perspectiva, a més, és la que permet equiparar la història menuda amb la gran, a través d’un procés d’estilització que s’encarrega de seleccionar aquells moments significatius que permetin conèixer tant les situacions com els caràcters de les persones a través de les pròpies acciones representades. I la visió subjectiva és la que permet atorgar de coherència allò objectiu, és a dir, la història en majúscules, a través de l’equiparació entre sentiment humà i espai retractat. Per altra banda, l’altre encert que cal remarcar i atorgar tant a Rodolf Sirera com a tot l’equip i el context creat que permet treballar-hi, radica, precisament, en la voluntat ètica que acompanya aquesta conversió estètica del que va passar. Perquè existeix un compromís clar amb la democràcia i amb el catalanisme, però el que no converteix aquestes idees en paper mullat és precisament la perspectiva immanent del conjunt, és a dir, que siguin els homes i dones quotidians els protagonistes. D’aquesta manera, a més, no tan sols es dignifica el paper de la ficció a través de la seva aproximació als terrenys del coneixement, sinó que s’assoleix la pertinent reivindicació de l’audiovisual propi en un món mediatitzat pels nous mitjans de comunicació.
Aquestes dues vàlues són les que recupera ara Mar de fons, tot i que cal destacar, d’entrada, que la posició establerta es troba molt més pròxima a la pura ficció. Tot i que, de nou, és la Història i el trauma de la Guerra Civil l’esdeveniment que ho contamina tot i que actua com a motor de fons. Alhora, aquest deteniment en la ficcionalitat permet una major audàcia formal, tant pel que fa a la representació com a allò visual. De moment, els quatre capítols vistos han servit com a carta de presentació, d’alguna manera s’han ficat ja sobre la taula totes les cartes. Per això s’ha produït com un desplegament de forces, és a dir, de personatges, i la representació ha sigut l’encarregada de plasmar-ho tot a través dels encontres, les topades, les diferències i els enteniments –en aquest sentit, la narrativa sireriana recupera els trets clàssics del melodrama, que imita a la música en el propi desplegament de temes i variacions. Dins d’aquest procés representatiu ha sigut fonamental, per exemple, el paper i posició de la protagonista. Judith (Irene Montalà) ha tornat a Barcelona per venjar-se de la família dels Revert, la qual va furtar-li l’editorial als seus propis avantpassats durant la guerra. Per això, Irene interpreta un paper a través del qual fa avançar la pròpia acció, tot i que les coses no li han sortit com ella esperava. I, al respecte, fonamental és també les imatges oníriques i del passat que informen sobre els seus motius a la vegada que il.lustren la pròpia història; i, per exemple, el paper de la seva mare s’intueix que és producte esquizofrènic de la seva obsessió, és a dir, de la venjança. I és en aquestes imatges que es vol recalcar el dilema ètic que suposà la Guerra Civil per a les persones de raó, democràcia i pau. Però també s’han vist les imatges mentals de l’Onofre Revert (Fermí Reixach), que porta el camí de convertir-se en un personatge mític de l’imaginari. Dotat d’una complexíssima càrrega psicològica, els dos primers capítols, que el van presentar com un autèntic tauró de les finances, han deixat pas en els dos d’aquesta setmana a un home no tan fort com aparenta, capaç de sofrir remordiments i culpes. Aquesta evolució s’haurà de veuré, no obstant, en el futur.
Però, sens dubte, el tema que també ja s’ha presentat aquesta setmana radica en l’evolució que haurà de seguir la Judith a l’hora de diferenciar la venjança contra l’Onofre, causant directe de la desgràcia de la seva família, i contra els seus fills, que no tan sols no van tenir res a veure, sinó que han quedat presentats com tres individus bons i independents. La Judith haurà de veure-ho, en una evolució que és característica de l’obra de Rodolf Sirera, del qual cal recordar l’inoblidable personatge de Temps de silenci que va passar del feixisme més ranci a un autèntic sentiment democràtic.
I, al respecte, no és casualitat tampoc que s’hagi recorregut al motiu de Ramon Llull com, a banda de la clara reivindicació tant de la seva figura com de la cultura catalana en general, original instrument dramàtic. Però, a més, cal recordar que tot el motiu del quart episodi, vist el dimarts dia 26, girava sobre el motiu de l’experiència, explicitat per la nena que ha de construir un arbre genealògic de la seva família per a un treball de classe. De nou, aquest motiu dramàtic acompanya la voluntat de presentació d’aquest inici, a la vegada que diu quelcom important sobre el tema de la sèrie: la importància del tractament de la experiència pròpia per tal d’efectuar la necessària coneixença, no per a congelar el passat sinó per a engendrar tot un futur.
Tot es veurà....



[1] Per a tots aquells interessats en aconseguir-la, la pròpia botiga del TV3 ofereix la sèrie novel·lada i també un pack de DVD amb un resum de la mateixa. No obstant, aquest últim no deixa de ser una versió reduïda de l’original, en la qual, per exemple, s’ha suprimit tota la part referent a la història contemporània del país. Per això, és recomanable aconseguir el propi format original. La pròpia Televisió de Catalunya ha reposat la sèrie completa aquests dos últims estius. De moment, no se sap què passarà l’estiu pròxim, però de repetir-se l’esdeveniment seria una bona ocasió per a tots aquells que no la coneguin.


dimecres, de setembre 27, 2006

SOBRE RODOLD SIRERA I LA SEVA TASCA TELEVISIVA

SOBRE RODOLD SIRERA I LA SEVA TASCA TELEVISIVA


Aquesta setmana s’han vist dos capítols més de la nova sèrie de temporada de TV3, titulada Mar de fons i emesa cada dilluns i dimarts després del Telenotícies vespre. En concret, es tractava del capítol tercer i quart, els quals han suposat la fi de la presentació de la trama i dels caràcters dramàtics que es desenvoluparan al llarg de l'any. Sens dubte, de nou s'ha posat de manifest l’innegable talent narratiu del responsable de l’argument i de la coordinació del guió de la sèrie: Rodolf Sirera (València, 1948).
Rodolf Sirera és reconegut com un dels majors talents teatrals de les lletres catalanes. Però Sirera també ha de ser recordat per la seva tasca televisió, entre la qual destaca la sèrie Temps de Silenci, va emetre la mateixa Televisió de Catalunya fa unes quantes temporades i que ja avançava molts dels encerts de la present Mar de fons.[1] Entre els quals cal destacar-ne dos. És evident que la sèrie vol construir una voluntat de país, no per casualitat, és una narració que abraça la història de Catalunya des dels anys immediats a la Guerra Civil fins a l’actualitat. Per això, per exemple, s’introdueixen imatges documentals que acompanyen la història fictícia de la família Dalmau i els veïns de la plaça del Blat de Barcelona. No obstant això, i aquest és el primer i fonamental encert de Temps de silenci, la ficció i la Història van unides però des de baix, des de la immanència dels homes i dones protagonistes, dels quals cal destacar, clar està, el Ramon i la Isabel, que viuen una història d’amor dificultada per les pròpies circumstàncies socials que servirà a través del seu desenvolupament per conèixer aqueixa Història (en majúscules). Per tant, fonamental és aquesta perspectiva individual i corrent, la qual es troba fonamentada formalment pel fet que tot el conjunt és una narració en primera persona de la Isabel primer, i de la seva filla, una volta mor la primera, després. Aquesta perspectiva, a més, és la que permet equiparar la història menuda amb la gran, a través d’un procés d’estilització que s’encarrega de seleccionar aquells moments significatius que permetin conèixer tant les situacions com els caràcters de les persones a través de les pròpies acciones representades. I la visió subjectiva és la que permet atorgar de coherència allò objectiu, és a dir, la història en majúscules, a través de l’equiparació entre sentiment humà i espai retractat.
Per altra banda, l’altre encert que cal remarcar i atorgar tant a Rodold Sirera com a tot l’equip i el context creat que permet treballar-hi, radica, precisament, en la voluntat ètica que acompanya aquesta conversió estètica del que va passar. Perquè existeix un compromís clar amb la democràcia i amb el catalanisme, però el que no converteix aquestes idees en paper mullat és precisament la perspectiva immanent del conjunt, és a dir, que siguin els homes i dones quotidians els protagonistes.
Aquests dos encerts són els que recupera ara Mar de fons, tot i que cal destacar, d’entrada, que la posició ara establerta es troba molt més pròxima a la pura ficció. Tot i que, de nou, és la Història i el trauma de la Guerra Civil l’esdeveniment que ho contamina tot i que actua com a motor de fons. Alhora, aquest deteniment en la ficcionalitat permet una major audàcia formal, tant pel que fa a la representació com a allò visual. De moment, els quatre capítols vistos han servit com a carta de presentació, d'alguna manera s'han ficat ja sobre la taula totes les cartes. Per això s'ha produït com un desplegament de forces, és a dir, de personatges, i la representació ha sigut l'encarregada de plasmar-ho tot. Dins d'aquest procés representatiu ha sigut fonamental, per exemple, el paper i posició de la protagonista. Judith (Irene Montalà) ha tornat a Barcelona per venjar-se de la família dels Revert, la qual va furtar-li l'editorial als seus propis avantpassats durant la guerra. Per això, Irene interpreta un paper a través del qual fa avançar la pròpia acció, tot i que les coses no li han sortit com ella esperava. I, al respecte, fonamental és també les imatges oníriques i del passat que informen sobre els seus motius a la vegada que il.lustren la pròpia història; i, per exemple, el paper de la seva mare s'intueix que és producte de la seva obsessió, és a dir, de la venjança. I és en aquestes imatges que es vol recalcar el dilema ètic que suposà la Guerra Civil per a les persones de raó, democràcia i pau. Però també s'han vist les imatges mentals de l'Onofre Revert (Fermí Reixach), el porta el camí de convertir-se en un personatge mític de l'imaginari. Dotat d'una complexíssima càrrega psicològica, els dos primers capítols, que el van presentar com un atèntic tauró de les finances, han deixat pas en els dos d'aquesta setmana a un home no tan fort com aparenta, capaç de sofrir remordiments i culpes. Aquesta evolució s'harà de veuré, no obstant, en el futur.
Però, sens dubte, el tema que també ja s'ha presentat aquesta setmana radica en l'evolució que haurà de seguir la Judith a l'hora de diferènciar la venjança contra l'Onofre, causant directe de la desgràcia de la seva família, i contra els seus fills, que no tan sols no van tenir res a veure, sinó que han quedat presentats com tres individus bons i independents. La Judith haurà de veure-ho, en una evolució que és característica de Rodolf Sirera, del qual cal recordar l'inoblidable personatge de Temps de silenci que va passar del fascisme més rancia a un autèntic sentiment democràtic.
Tot es veurà....
[1] Per a tots aquells interessats en aconseguir-la, la pròpia botiga del TV3 ofereix la sèrie novel·lada i també un pack de DVD amb un resum de la mateixa. No obstant, aquest últim no deixa de ser una versió reduïda de l’original, en la qual, per exemple, s’ha suprimit tota la part referent a la història contemporània del país. Per això, és recomanable aconseguir el propi format original. La pròpia Televisió de Calunya ha reposat la sèrie completa aquests dos últims estius. De moment, no se sap què passarà l’estiu pròxim, però de repetir-se l’esdeveniment seria una bona ocasió per a tots aquells que no la coneguin.

diumenge, de setembre 24, 2006

Concert Quintet Clarinets

El proper dia 12 d'octubre, a les 19:00, tindrà lloc el concert del Quintet de clarinets de Vilafranca a La Iglesuela del Cid. S'interpretaran obres de Mozart, Bach, Rossini
i Weill. L'entrada és gratuïta...